Després de dos dies a Battambang, toca despedir-nos d'un destí que inicialment no ens va entusismar gaire, i fins i tot vam dubtar de si havia estat una bona idea anar-hi, i que finalment ens ha encantat! S'agraeix que encara hi hagi llocs que et sorprenguin, actualment abans de cada viatge, hem vist tantes fotos i llegit tanta informació dels llocs que volem veure, que queda poc lloc per les sorpreses i la imaginació, però Battambang ho ha aconseguit.
El mateix hotel Battambang Resort, ens ha fet la reserva per un minibus amb destí a Phnom Penh. Després de l'esmorzar i el check out, ells mateixos ens porten fins la porta de l'agència de viatges que organitza aquests tour, i d'on surt el minibus.
Unes 5 horetes després tornàvem a ser davant el nostre hotel de Phnom Penh, el mateix que la primera vegada que vam estar aquí, ara fa 6 dies, el Blue Lime. Vam quedar encantats la primera vegada, així que tornem a repetir. I també com la primera vegada, com que hem arribat tard, són casi les 2 del migdia, aprofitem per dinar a l'hotel mateix al costat de la piscina.
A la tarda, després de molt parlar-ho i pensar si realment era una visita que voliem fer o no, decidim que tot i que no és un lloc que ens faci il·lusió veure, és un punt molt important de la història recent d'aquest país, que segurament no ens permetrà entendre millor el que va passar aquí, perquè és incomprensible, però també creiem que és important veure les atrocitats de les que és capaç l'home, i esperar i desitjar que mai més es tornin a repetir, i al mateix temps recordar les víctimes inocents d'aquest lloc. Aquesta tarda visitem el Museu de Tuol Sleng, o el que és el mateix, la que va ser la Presó de Seguretat S-21, durant el mandat de Pol Pot.
Aquest edifici, abans de 1975, havia estat un institut, però quan els khmers rojos van arribar al poder, sota el mandat de Pol Pot, van transformar les seves aules en cel·les de reclusió i sales de tortura, i l'anomenaren Presó de Seguretat 21, coneguda com a S-21.
S-21 és el museu més esgarrifós que hem vist mai, on s'hi ha practicat un dels genocidis més grans que es coneix de la història de Cambodja. En aquest centre es portaven els detinguts que es consideraven sospitosos d'anar contra el règim, fos pel motiu que fos: denúncies falses, possessió d'algun element personal, o fins i tot portar ulleres o qualsevol altre indici... Quan una persona era detinguda i portada a la presó, s'empresonaven també la seva família, dona i fills, ja que els khmers creien que si no ho feien d'aquesta manere, més endavant els familiars podrien voler venjança i es podien revoltar contra el règim, per tant els mataven a tots. En aquest centre de tortura van passar tant homes, vells, dones, nens i bebès...
Un cop en el centre, els presoners eren tancats en cel·les minúscules, sense pràcticament menjar. Posteriorment se'ls torturava perquè confesséssin que eren traidors, amb les tècniques més horribles, fins que evidentment, acabaven confessant el que fos, encara que fos totalment mentida. Al final de la tortura eren obligats a donar noms d'altres persones, que posteriorment eren detingudes, i acabaven en la mateixa situació, per tant la roda no acabava mai.
En el seu punt àlgid es van arribar a matar 100 persones diàries en aquest centre, i un total de 17.000 reclusos en els pocs més de tres anys que va funcionar. Els presoners que no morien durant les tortures, finalment eren portats al camp d'extermini Choeung Ek, actualment un parc en record a les víctimes i on hi ha 8.000 calaveres exposades.
Quan les tropes vietnamites van alliberar Phnom Penh es van trobar una ciutat totalment arrasada i pràcticament buida, i a la presó S-21 hi quedaven 7 supervivents i 14 cossos totalment descomposts, enterrats actualment al pati de l'escola.
Realment és un lloc que fa posar els pèls de punta, i els ulls se'ns humitegen i deixen caure alguna llàgrima, només d'intentar imaginar una petitíssima part del que aquí va passar. Les primeres aules que es visiten són les de tortura, on en una habitació buida hi ha una estructura de llit al mig, on els presos eren lligats, i es poden veure els instruments que feien servir per les tortures.
Però el que més encongeix el cor, són les sales i sales que hi ha, plenes d'imatges fetes als presos en el moment en que entraven a la presó, i fins i tot algunes fotos que els feien un cop morts, després de ser torturats. Totes les persones que surten a les imatges, van morir aquí, d'una manera horrible i cruel, això ens provoca una pena infinita i incomprensió de com l'ésser humà pot arribar a aquests extrems. Personalment no vaig poder suportar veure totes aquestes imatges i passejar per aquestes sales, no podia veure aquelles fotos, i vaig haver de sortir fora al pati. No és un lloc gens aconsellable per persones aprensives i molt sensibles.
De camí ja cap a la sortida, amb el cor encongit i amb la ment posada en aquests fets horribles, ens para una dona al costat d'una taula on hi havien llibres, que jo no havia ni vist. Ens diu que és un llibre que ha escrit un dels 7 supervivents del S-21, i ens senyala un senyor vellet i petitó que és l'home que ha escrit el llibre. La sensació que vaig tenir en aquell moment va ser de consternació total, no esperava trobar-me davant per davant amb algú que hagués passat aquell horror, i la única cosa que vaig poder fer va ser posar-me a plorar. No vaig poder dir-li ni una paraula, només li vaig donar la mà, amb llàgrimes als ulls.
Sempre he considerat que per molt dur que sigui, aquests són llocs que s'han de visitar, com a petit homenatge personal a les víctimes, perquè el seu patiment no s'oblidi, i perquè mai més es tornin a repetir aquestes atrocitats.
Aquesta visita ens deixa mal cos pel que queda de tarda, que la passem al Mercat Rus, passejant entre paradets i comprant algun souvenir.
Després anem a sopar a una pizzeria prop del passeig, i de tornada a l'hotel, que demà al matí marxem cap a Koh Khong, a la selva cambodjana tocant la costa del golf de Tailandia.
Marta i Jordi, en aquell moment, des de Phnom Phen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada